Un assassí culte, llegit i cinèfil?
Qui pot imaginar-se un assassí professional culte, llegit i molt cinèfil com a protagonista d’una novel·la negra? Joaquim Micó, autor de Mai no hem tingut París, 1er Premi VI Bellvei Negre, ens regala un personatge rocambolesc, en Jaume Bou, que està convençut ha guanyat un ben merescut prestigi en “l’ofici” de matar gent. Per esbrinar més coses d’aquest assassí tan particular i del seu últim “encàrrec” vam parlar amb el seu pare literari, en Joaquim Micó, el dimarts 27 de juny a la Biblioteca Montbau, de Barcelona. Ho vam passar molt bé!
Nascut a Barcelona, en Jaume Bou (nom fictici) té cinquanta anys. Va marxar fa molt de temps i ara viu a un país estranger, en una casa vora el mar. Es va especialitzar en això de matar gent, però es considera només un “treballador” que lloga la seva mà d’obra, perquè… qui és més culpable, l’executor o qui encarrega el crim? No és un psicòpata, mata per encàrrec i és enemic de la violència desfermada i gratuïta. A més, Joaquim Micó l’ha dotat d’un estricte codi deontològic: en Jaume Bou no mata nens, ni dones embarassades i, entre d’altres excepcions, no mata ningú que li cau bé. Amb aquestes credencials, és impossible que el lector no empatitzi amb aquesta mena d’assassí.
Amb nombroses “picades d’ullet” al cinema (l’autor desafia als lectors a trobar els prop de vuitanta esments cinematogràfics dins les pàgines de Mai no hem tingut París) la trama va avançant mentre en Jaume Bou planeja com complir el seu últim “encàrrec” sense trair els seus principis. Ha de liquidar un advocat corrupte que trenta anys enrere li va “prendre” la seva noia. Com es habitual, prepararà la seva acció amb la màxima cura sense deixar res a l’atzar, però l’aparició d’una altra dona trastocarà tots els seus plans. Se’n sortirà, complirà l’encàrrec i continuarà sent un dels millors en la seva “feina”? Aquesta és la qüestió… o una d’elles.
Mai no hem tingut París és una historia plena d’humor, amor i odi, “on res no és el que sembla i també té cabuda la crítica social inherent a la novel·la negra”, explicà Joaquim Micó. Per boca de Jaume Bou, l’autor ens ve a confirmar que “sense un munt de malfactors de tota mena, entre ells els corruptes, traficants d’éssers humans, de blanques, d’armes i explosius, i un llarg etcètera, el món tindria alguna probabilitat de funcionar i, potser, de sobreviure”.
Joaquim Micó va néixer a Barcelona (com en Jaume Bou) i és llicenciat en Història Medieval i enòleg. Ha passat mitja vida fent guions de còmic i televisió, contes infantils, treballs per agencia, de negre literari i un munt de feines més…Amb la seva primera novel·la, “Qualsevol nit pot sortir el sol” (1989) guanya el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura Juvenil. Segueixen altres títols, com ara “221-B Baker Street”, “Ulleres de soul”… i ja en 2022 publica el recull de narracions “Elogi dels fumuts”, dotze contes sobre la improbable extinció dels idiotes. Entre altres premis ha guanyat també El Segre de Negre 2019 amb el relat “Dunkel”, el I Festival Literari Castell de Canyelles amb l’obra “Crònica de l’honor i lo voler” i el XXXIII Premi Ferran Canyameres de narrativa breu, primer premi ex aequo amb “Era una princesa”. Amb la novel·la negra “Mai no hem tingut Paris”, publicada en 2023, guanyà el 1er Premi VI Bellvei Negre i…qui sap, potser tornarem a trobar en Jaume Bou…o no, però això serà una altra història.
Atreveix-te a descobrir en Jaume Bou, aquest assassí tan particular, a Mai no hem tingut París. No et penediràs!